CRÒNICA DE LA 8ª SESSIÓ - 28 Juliol 2012

“El moviment és un llenguatge tan poderós i expressiu com les paraules” (Isadora Duncan)

Aquesta és la sessió on fem un assaig obert davant del públic. Ja tenim tot el vestuari. 

Primer fem un assaig de repàs per incorporar persones que encara van apuntant-se a participar de la performance; no els resulta difícil, només cal prestar atenció a l'estructura. 

Es el moment de buscar la homogeneïtzació en aquelles parts grupals de la performance que ens requereixen un moviment homogeni. 

Punts que treballem i que encara caldrà treballar amb més atenció:

- L’atenció a les fonts del so ha de ser visible per al públic d’alguna manera, no només l’hauríem de sentir nosaltres internament (que ja està molt bé) sinó també ho hauríem de fer externament, usant els eixos corporals (del cap, del tors...) que vam treballar en una de les sessions. 

- Recordar els solos i marcar en quin moment precís el grup assimila els "dissidents". 

- Els tempos en el pujar i baixar i en les oscil·lacions funcionen millor com més lents i més homogenis són. 

- No passa res per quedar d’esquena al públic, de fet, el dia de la fira potser no hi haurà ni frontal ni esquena determinada, ja que la gent se situa per totes bandes. 

- La càmera lenta encara pot ser més lenta (i més segura), cal ser conscients de les passes i del moment de girar el quadrat. 

- Una de les coses que encara ens falta treballar és com podem fer que el públic se senti còmplice d’alguna manera del nostre treball, per a que entengui que poden emetre sons, que segur que ja ho faran encara que siguin molt petits, i per a que entenguin que poden afegir-se a la performance, formar-ne part... 

Després d’haver-nos reunit sota l'auspici de  Nostre Senyor, i haver solucionat alguns dubtes de la gent, repartim el vestuari. 

A les 20 h. Comencem l’assaig obert que vaig marcant jo amb un xiulet sobretot per les campanades (que teníem previstes per al final) que no ens sonaran. 

 

 

Molt generós el mossèn, tocant a missa, ens dóna molta canxa, (sobretot a la Montse)...

...però encara sembla que la gent estigui ballant sons molt llunyans enlloc dels sons que es produeixen en l'immediatesa de la plaça (Una crítica: la gent estava massa callada), tot i això si prestem atenció podrem sentir-los respirar, fer rialletes, comentar algunes coses que podríem aprofitar.

La performance funciona.
Encara pot funcionar millor, perquè una performance mai no està tancada, acabada... 
Com diu el pintor Antonio López: "Nunca se sabe si los cuadros están terminados, porque están llenos de una tensión constante y activa que pide más, que pide menos, que pide seguir descubriendo, añadir o quitar..."
I hi ha moltes metàfores (moltes lectures socials) per poder-ne extreure.