“Si pots moure els ulls, pots ballar” (Cecilia Macfarlane)
- Després de les presentacions personals, els explico en què consistirà SENSITIVE BODIES: un treball performatiu de recerca de moviment per a totes aquelles persones NO professionals que continuen tenint necessitats expressives.
- Fem una ronda de presentacions en les que cada persona diu el seu nom i quins són els seus objectius en apuntar-se al taller.
- Explicar la tècnica que utilitzarem en les classes: Donar-se el permís de estar amb un mateix i amb els altres, atendre a les necessitats que ens demana el nostre cos, les necessitats expressives.
- Basat en una idea de John Cage, de deixar la porta oberta a l'atzar i la indeterminació.
- “L’Art no és una cosa que faci una persona sola, sinó un procés posat en moviment per moltes persones a la vegada.”
- “Tothom té el seu propi esperit que pot alliberar-se si som capaços de posar-lo en vibració.”
- “Sentir-se bé en la pròpia pell (alliberament corporal): canvis que no es poden aconseguir amb una simple reflexió intel·lectual, lectura o autosuggestió, ni tan sols per un entrenament individual.
- Trencar amb la culpa, els tabús, amb l’educastració[1] que hem rebut -familiar i socialment-.
- Enriquir el vocabulari del cos.
- "Tornar a l’espontaneïtat del cos de la criatura que juga.”[2]
- Parlar sobre la creativitat, les eines corporals, la semiologia dels cossos i sobretot dels cossos que ballen sons urbans i també de la “dramatúrgia” dels intèrprets.
- Parlem també de la Festa arcaica, de com es celebraven els finals de les collites a la Grècia Clàssica.
- Tornar als nostres cossos lliures el protagonisme que ens va ser arravatat. Així és com era a Grècia en època de collites. Es treballava de manera disciplinada de sol a sol, fins que venia la collita, on era normal beure el vi que havien produït, en homenatge a Dionís, Déu de l’alegria, (l’alcohol era fonamental); les seves danses i cançons eren espontànies perquè venien de l’esperit (del propi i del de l’alcohol). Era una anarquia creativa, cosa que, per a alguns, també podia ser destructiva; per tant van començar a establir-se uns "paràmetres", perquè l’aristocràcia no podia permetre aquest delicte que podria dur a una destrucció d’aquell ordre que els poderosos havien construït.
- La 1ª contradicció: tensió entre llibertat i ordre; Si era lliure, el cos inventava la dansa, llavors va intervenir la coreografia que traçava el moviment a fer, explicava el gest, marcava el ritme i limitava l’espai. Després va venir el poeta i va escriure el seus versos, ja no hi havia pensament lliure, ni caos creatiu, sinó un ordre premeditat, la poesia i la coreografia eren avenços però no decidits, sinó imposats, però la llibertat acabava aquí i es va inaugurar una cosa més solemne: els cants ditiràmbics, aquests eren el crit empresonat per la rima i el ritme. "Civilitzant" lo espontani, l’espectacle va començar a fer-se amb tothom ballant la mateixa dansa.
EXERCICIS ESCALFAMENT
1.- COMENCEM TREBALLANT AMB LA HIPNOSI COLOMBIANA
* Primer per parelles, una persona guia el moviment de l’altra, mentre aquesta segona segueix el moviment de la mà a una distància aproximada d’un pam. Després canviem. Posar-se per parelles de persones que no es coneguin.
* Després fem el mateix amb trios de persones... la persona que guia ho fa amb les dues mans.

* Després fem el mateix amb trios de persones... la persona que guia ho fa amb les dues mans.
Finalment treballem en grups de 4 o 5 persones: el mateix exercici, però aquesta vegada es fa seguint qualsevol part del cos que decideixi la persona que guia. Aconseguim que grups de 4 o 5 persones creïn coreografies conjuntes.
Quan perdem la noció de que hem de guiar i ens deixem portar pel moviment, aconseguim que no sigui tan mecànic, que tot tingui una qualitat molt més “coreogràfica”, en la que es va entrant a mesura que es comença a descobrir que hi ha molts més espais per descobrir (el terra per exemple). Un dels comentaris que es van fer a l’exercici és que “comences imitant i acabes interpretant” sent conscient que ets com una extensió de la persona que guia el moviment.
Quan perdem la noció de que hem de guiar i ens deixem portar pel moviment, aconseguim que no sigui tan mecànic, que tot tingui una qualitat molt més “coreogràfica”, en la que es va entrant a mesura que es comença a descobrir que hi ha molts més espais per descobrir (el terra per exemple). Un dels comentaris que es van fer a l’exercici és que “comences imitant i acabes interpretant” sent conscient que ets com una extensió de la persona que guia el moviment.
"SER CONSCIENT DE L'ALTRA PERSONA"
EXERCICI EN COMUNITAT.
NO BUSQUEM LA PERFECCIÓ !!
Fent 2 quadrats amb diferents passes:
4 – 3 – 2 – 1
4 – 3 – 2 – 3 – 4
La recerca en moviment es fa més creativa com més endinsats estem en el treball. Després d’una pausa, provem la dansa donant moviment als centres motors de la persona, la persona que ens guia va tocant parts del nostre cos a diferents intensitats que són les que arranquen el moviment, primer ho fem per parelles, ho prova tothom i després amb tres persones que fan moure diferents parts del cos de l’altra.
Finalment abandonem el fet de tocar, el marcar amb el contacte, i ho convertim en una cosa molt més subtil com ara bufar parts del cos que seran les que generaran el moviment de la persona “guiada”. En aquests casos, la qualitat de moviment que es genera és molt més interessant. Com menys contacte hi ha, més autònom resulta, més poètic. Hi ha algunes persones que troben una mica desagradable la bufada. Altres es marejaven potser pel fet de girar segons la intensitat amb que es produïa el guiatge. Hi havia gent que ballaven amb els ulls tancats amb la qual cosa, és més gran la percepció de la bufada; algunes persones comenten que es notava més la força amb la bufada que no pas quan s’establia guiatge per contacte.
- Amb el contacte es crea més resistencia.
- Quan et toquen t'ordenen, quan et bufen només et suggereixen.
- Les diferents maneres de bufar.
- Quan et toquen t'ordenen, quan et bufen només et suggereixen.
- Les diferents maneres de bufar.
Al final de la classe treballem en la creació d’una partitura d’accions individuals: cada persona es busca 10 accions que cal anar repetint per assimilar-la i tenir-la integrada perfectament en la seva consciència.
Així que, finalment, quan ja la tenen treballada, acabem creant una petita coreografia en la que combinem la marxa col·lectiva més la partitura d’accions de la següent manera:
1r.- Marxa col·lectiva + partitura d’accions, amb molta distància entre ells per a acabar d’assimilar els moviments.
2n.- Marxa col·lectiva + partitura d’accions individuals + marxa col·lectiva. Atansem una mica més la gent entre elles.
3r.- Divideixo la gent ens UNS i DOSOS i fem el mateix: marxa col·lectiva + partitura d’accions dels UNS + partitura d’accions dels DOSOS + marxa col·lectiva.
Valoració de la Sessió:
MARIA: "M’encanten aquestes teràpies!"
ANNA: "Sembla com si portessim 3 mesos ballant junts!"
Vàries persones van comentar que es van sentir molt relaxades, que havien estat molt a gust, tot i que no sabien massa bé amb què es trobarien, tal com van dir al principi de la sessió.
[1] Terme utilitzat per Virginia Imaz, pallassa.
[2] Extret de Le Du, Jean: “El cuerpo hablado” Psicoanálisis de la expresión corporal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario